Quantes persones viuen al carrer a Catalunya?

Publicat a l’Ara el 7 de maig de 2015.

Aquest dijous es votarà al Parlament una moció sobre les persones que viuen al carrer. Malauradament, la importància en l’opinió pública que s’està donant a aquesta qüestió és molt poc rellevant. Una de les raons pot ser que, almenys quan parlem de pobresa, necessitem solucions fàcils d’entendre i que donin resposta a curt termini. Però la realitat és que hi ha problemes que només tindran solució si es fan plantejaments a llarg termini. Mentre insistim en solucions immediates només tindrem frustracions i arguments per culpabilitzar els qui pateixen.

La moció demana fer un recompte de persones sense llar a Catalunya. A partir de l’anàlisi d’aquestes dades caldrà determinar el següent pas. Que hi hagi gent vivint al carrer és molt greu. Perquè viure al carrer redueix en 20 anys la vida respecte a la resta de la població. Perquè viure al carrer significa que s’està vulnerant el dret a l’habitatge, a la intimitat, a la seguretat, a la salut, entre d’altres. Perquè viure al carrer significa haver arribat al punt en què només et queda per perdre la vida, la roba i quatre coses que pots dur amb tu. Perquè viure al carrer vol dir que rebràs agressions verbals i físiques. Tal com diu en Miquel, que ho ha patit durant 15 anys, viure al carrer és l’“horror”.

A Catalunya, quantes persones com en Miquel estan patint aquest “horror”? No ho sabem. No tenim dades quan resulta que determinar el nombre de persones que dormen al carrer es pot fer amb poc marge d’error. És l’única pobresa que és visible. No hi ha cap altra pobresa que es pugui quantificar amb tanta precisió. A Anglaterra, les més de 300 autoritats locals fan recomptes anuals. Al País Basc es fan recomptes a les tres capitals. També es fan a Madrid, Sevilla, Saragossa, Seattle, Dublín, Mont-real, entre d’altres. L’any vinent es farà un recompte a tot el Canadà, que és un dels països que més seriosament treballa perquè no hagi ningú dormint al carrer.

El nombre de persones que viuen al carrer és un indicador de la qualitat d’una societat. Ara mateix podem estar orgullosos que no hi ha cap menor que dormi al carrer, però l’objectiu ha de ser arribar al moment que no hi hagi ningú dormint al carrer. Amb tota seguretat hi ha una relació entre la quantitat de persones que pateixen una pobresa que és visible i la que no es veu. Hi ha moltes persones que fan malabarismes per no arribar al carrer. Un dia vam rebre una trucada de la Maria plorant desesperada. Vivia al pis d’un “amic” i estava farta d’haver de pagar-li “sense diners”. Quantes persones hi ha en una situació semblant?

Amb dades concretes i contrastables també tindrem més eines per contrarestar arguments culpabilitzadors. Qui no associa algú que viu al carrer amb l’alcohol? Qui no associa aquest alcohol amb la causa d’estar al carrer? L’alcohol de vegades és una causa per arribar al carrer, però no sempre. Com diu en Jaume, l’alcohol “et treu el fred, et treu la sensació de gana i fa que no pensis en com és que has arribat al carrer”. Tard o d’hora l’alcohol serà una eina pràcticament impossible d’evitar per poder tirar endavant, en Josep ho descriu dient que “si no t’enganxes a l’alcohol t’acabes tirant al metro, perquè viure al carrer és insuportable”. En Josep afegeix que “amb l’alcohol, quan reps una agressió, no pateixes tant”.

No és fàcil sortir del carrer. Les persones que viuen al carrer necessiten solucions molt pacients i enfocades al llarg termini. Viure al carrer fa perdre la confiança amb tothom, pràcticament és impossible no acabar alcoholitzat, es perden hàbits molt bàsics, la higiene és cada cop més complicada i es té por, molta por. En alguns enterraments molts cops no hi ha ningú, o només membres d’entitats socials. Saber que això pot passar fa de la soledat una llosa enorme.

Un cop fet un pas endavant, continua sent complicat. En Martí va viure al carrer uns 10 anys i quan va entrar en un pis va dormir durant força temps a terra abans de tornar a dormir sobre un matalàs. Si un hàbit aparentment tan senzill com dormir en un matalàs requereix el seu temps, imaginem el munt de passos que cal fer per tornar a recuperar tot el que s’ha perdut estant al carrer.

Organitzar un recompte a tot Catalunya, analitzar bé el problema i plantejar solucions és un indici que la pobresa més severa importa. És un pas necessari. I no hi ha excuses perquè el pressupost que requereix és força baix. Cal donar solucions a tots els ciutadans. A tots. Als que fan soroll i als que no.

Tweet about this on TwitterShare on Facebook

Valoració acord Mas-Junqueras

Publicat a El Punt Avui el 16 de gener de 2015.

Els escenaris d’eleccions generen incertesa. Els resultats determinaran com seran les polítiques socials a partir del dia després i fins que no arribi el dia de les urnes pot passar que les decisions de govern resultin afectades. Hi ha el risc que molts esforços s’orientin al procés electoral o que es consideri que és un mal moment per prendre algunes decisions. Em sembla que hi ha qüestions que requereixen una resposta urgent i no hi pot haver cap excusa o situació política que ho ajorni. Què fem amb tants pisos buits i tanta necessitat d’habitatge? Com es resoldrà el tema de la gestió de la renda mínima d’inserció (RMI)? En quin estat queda la ILP per una renda garantida de ciutadania? I els pagaments pendents a les entitats?

Tweet about this on TwitterShare on Facebook

Prioritat 2015

Publicat a El Punt Avui el 29 de desembre de 2014.

La prioritat del 2015 hauria de ser posar fi a la pobresa. Però, malauradament, el 2015 serà un any en què encara hi haurà massa gent sense els mínims possibles per tirar endavant. Segurament, el 2016 també. I si continuem sense prendre’ns seriosament el problema, el 2017 estarem encara pitjor.

És inacceptable que hi hagi 450.000 pisos buits a Catalunya quan en calen 230.000. Però és així. És imprescindible fer passos de gegant per abordar aquest problema, el de l’habitatge. Els governs avancen massa poc a poc i fan tard. La ciutadania ha de fer el pas i posar pisos disponibles i, a més, amb lloguers socials.

La millor fórmula és el contacte directe propietari-llogater. Però poden sorgir dubtes cap a certs col·lectius vulnerables o amb pocs recursos. En aquests casos les entitats socials poden solucionar aquests dubtes o també fer d’intermediaris, de manera que, en cas de dificultats, sempre hi hagi garantida una resposta adequada.

Tweet about this on TwitterShare on Facebook

Un dia normal

Comença un divendres normal amb els seus bon dia, esmorzars ràpids, espavileu que farem tard a l’escola, entrepans i petons ràpids de fins al vespre. Avui em toca deixar els nens i ella se’n va a una visita rutinària al metge. Assegut en el tren li envio un WhatsApp informant que tot bé amb els nens i li pregunto què tal. Ella respon que esperant la prova i que pateix per la zona verda, que potser ha apurat massa. Bé, no pateixis per la zona verda i ja em diràs el què. Un dia normal.

Una hora més tard el WhatsApp sona i et diu que li faran una altra prova. Molt bé, respons. Carai, penses. Ara li fan aquesta prova avui mateix quan normalment triguen sis mesos o un any? Continues amb emoticones d’alegria mentre mires de controlar la imaginació. Ostres, t’hauria d’haver acompanyat…

No puc evitar preguntar-li si està tranquil·la. La resposta deixa clar que no. Que si un bulto ha crescut una mica, que si en tinc uns quants, que m’han preguntat antecedents, que potser cal una biòpsia. Ai!

Una llarga hora d’espera més tard. Tot ha sortit bé i no cal biòpsia, només  un control. Ens ha tocat la loteria.  Avui sí que ens ha tocat la loteria. Tan aprop i tan lluny.

I recordo que fa un mes vaig entrar al metro amb cartera i vaig sortir sense. Que aquesta cartera excepcionalment duia un bitllet de loteria quan mai en compro. I m’és igual no tenir cartera i molt més no tenir bitllet de loteria perquè a casa ens ha tocat la que realment val la pena.

I descobreixo la satisfacció d’aquesta nova oportunitat de gaudir més dels qui tens i dels qui trobaria a faltar més que res en aquest món.

Però de sobte em sento incòmode perquè no puc evitar pensar en tantes històries semblants a aquesta en el mateix dia d’avui amb un recorregut semblant però amb un final ben diferent. Famílies a les que els dies normals passaran a ser, malauradament, ben diferents. Tota la sort del món per elles.

Tweet about this on TwitterShare on Facebook

Sortir del carrer

Publicat a El Punt Avui el 02 de setembre de 2014.

El patiment que sents quan vius al carrer és molt gran i creix cada dia, cada setmana, cada mes, cada any que passa. L’angoixa és enorme i busques qualsevol cosa per tal d’alleugerir els episodis de soledat, frustració o agressions físiques, i per això difícilment pots evitar enganxar-te a alguna addicció encara que a la llarga tingui conseqüències molt greus. Al carrer et queda el que duguis a sobre i, a partir d’aquí, només acumularàs dolor, inseguretat i frustracions. A mesura que el temps al carrer creix, vas perdent la confiança en tot i en tothom.

Per deixar el carrer, el primer pas és recuperar aquesta confiança, i això vol dir tenir la garantia que mai més no tornaràs a viure-hi. Per tant, s’ha de començar per l’habitatge i, a partir d’aquí, anar avançant. Aquest habitatge ha de ser adient, i això vol dir, en la majoria de casos, un pis individual. Tothom qui ha compartit pis sap el que significa la convivència i les dificultats que comporta: la convivència entre dues persones amb moltes dificultats ho faria tot encara més difícil. Sovint es qüestiona això dient que altra gent també té dret a un habitatge individual. D’acord. Però… que potser per viure al carrer hi tens menys dret?

Un pis adequat és necessari però no és suficient. Et cal un suport que et permeti mantenir-lo i que eviti que tornis al carrer. Algú que et visiti regularment, i que t’ajudi a descobrir i et faciliti les eines que et permetin fer passos endavant respectant el teu procés. De la mateixa manera que un fumador no deixarà el tabac fins que s’hi senti amb forces, una persona amb altres addiccions també ha de reunir unes condicions. Respectar aquests processos és fonamental.

Per altra banda, aquests habitatges han d’estar dins d’una comunitat, i la relació i el respecte cap als veïns han de ser correctes. Si la relació no és bona, serà molt difícil continuar avançant. L’experiència ens demostra que si hi ha problemes amb els veïns, parlant amb la persona es resolen les situacions. I això és fàcil quan la persona s’adona que la continuïtat en el pis depèn d’aquesta resposta.

L’objectiu final és la màxima autonomia. I aquesta autonomia implica posar valor al que tens, per contribuir a les teves despeses. Per això, en el moment en què tinguis ingressos, hi has de contribuir amb un percentatge adequat. De nou, l’experiència ens demostra que amb un pis adequat i un procés positiu, no hi ha gaire dificultats perquè les persones facin les aportacions corresponents.

Recapitulant. Quan fa molts anys que vius al carrer el primer que s’ha d’oferir és un habitatge. Però no a canvi de res, sinó a canvi de tres condicions. La primera és contribuir amb un percentatge dels teus ingressos. La segona, que garanteixis un bon veïnatge. I la tercera és acceptar la visita regular d’un equip de suport. Tot això s’anomena Housing First (primer l’allotjament). És un model d’atenció a les persones que viuen al carrer i que tenen més dificultats per sortir-se’n. Aquest suport tan intensiu no és vàlid per a les que hi acaben d’arribar, sinó per aquelles que el carrer ja ha acabat sent casa seva. Diferents estudis afirmen que és un model més efectiu i econòmic que el tradicional.

En els models d’atenció tradicionals el primer que es demana són una sèrie d’esforços complicats per algú que viu al carrer: anar amb regularitat a un centre o alberg, començar a fer tal activitat, fem un pla de treball, deixa les addiccions… Unes condicions que no entens i que més aviat són desmotivadores. Finalment, després d’un llarguíssim camí i de molt de temps, pots accedir a un habitatge. Fins aleshores, hi haurà una sèrie de frustracions tant per part dels professionals com de tu mateix que només serviran per alimentar el recurrent imaginari de “no vol ajuda”.

Una persona que viu al carrer té vulnerats el dret a l’habitatge, a la intimitat, a la seguretat i a la salut i, per tant, necessita un cop de mà des del prisma de la justícia, no de la culpabilitat. El Housing First és el model més efectiu per a persones que fa temps que estan al carrer. Per a la resta caldrà seguir buscant, perquè ningú, per molts errors que hagi comès, ha de passar per l’horror de viure al carrer. No hi hauria d’haver ningú dormint al carrer i és possible aconseguir-ho.

Tweet about this on TwitterShare on Facebook

Almoina

Recentment han aparegut dues notícies sobre les persones que demanen almoina. A Girona es recomana a la ciutadania no donar-ne, i als qui demanen se’ls multa. A Itàlia es multa a qui en dóna i també a qui en demana. Però tampoc és res nou ja que passa a altres ciutats on enlloc de multar per demanar es disfressa d’ocupació indeguda de l’espai públic, per exemple.

Aprofitant que m’han preguntat l’opinió sobre si s’ha de donar o no, voldria exposar uns punts per si ajuda al debat:

  1. El ventall de persones que demanen al carrer és molt ampli. Persones que tenen un pis, gent que viu al carrer, grups organitzats, etc. La visió reduccionista que pretén posar a tothom en un mateix sac o buscar solucions basades només en grups organitzats no és encertada. Cal mirar cas a cas i no fer solucions genèriques per a tothom. Si anem al metge i a tots ens donen la mateixa pastilla, en alguns casos funcionarà per casualitat però en altres farà més mal que bé.
  2. Els organismes públics, normalment, són conscients de la diversitat i dificultats de les persones que demanen, però el ciutadans no tant. Les coses com són, molts cops les accions de multar venen degut a les queixes i pressions dels veïns. Exercir aquesta pressió no és justificable.  Cedir a aquesta pressió tampoc.
  3. Una qüestió de seguretat? Si aquestes mesures es fan des de les àrees de seguretat alguna cosa grinyola, ja que estem parlant d’una problemàtica social. La majoria de persones demanen perquè necessiten alguna cosa, i si necessiten alguna cosa l’hauran d’aconseguir d’una manera o una altra. Si multar a una persona evités (que no ho fa) que la persona deixi de demanar, segur que hi haurà altres maneres d’aconseguir-ho com, per exemple, el furt. Per tant, des del punt de vista de la seguretat millor que demanin.
  4. No es pot demanar a la ciutadania que miri cap a un altre costat quan algú demana al carrer.  S’hauria de demanar tot el contrari, que es prengui consciència de les problemàtiques que hi ha, que s’informin, que es pregunti tant als serveis socials com a les entitats. La responsabilitat de que hi hagi gent demanant és de tothom i ningú pot demanar a algú altre que deixi de ser solidari.
  5. Multar a una persona per demanar no és dissuasiu. Si estem parlant d’un grup organitzat, segur que saben com evitar pagar. Si estem parlant d’algú que té dificultats, tampoc podrà pagar ja que per això demana i, a més, li estem afegint un problema més perque quan aquesta persona comenci a tirar endavant haurà de fer front a requeriments, embargaments, etc.

A partir d’aquí, comentar alguns dels tòpics:

  1. I si s’ho gasta en alcohol? Si és una persona que viu al carrer, probablement, s’alcoholitzarà tard o d’hora: la vida al carrer és molt i molt dura i l’alcohol, malauradament, és una eina per fer-ho tot més lleuger. A partir d’aquí, si estàs alcoholitzat, en alguns moments és una necessitat prendre alcohol.
  2. No volen anar als serveis socials. També podríem dir que els serveis socials no s’adapten a les necessitats de les persones. Els models socials que fan participar a les persones funcionen millor que els models en que la persona és un subjecte passiu.  Aquest altre post pot ajudar a entendre-ho una mica millor.
  3. Hi ha gent que abusa de demanar i dels serveis socials. I tant. Hi ha qui enganya, manipula i abusa. Però és preferible donar ajuda a deu persones que no ho necessiten que deixar a una persona que ho necessita sense ajuda.
  4. És pa per avui i gana per demà. Totalment d’acord. Donar diners a algú que demana pot solucionar-li un problema puntual però segurament no solucionarà el problema de fons. Si donem diners a algú cada dia que el veiem, rumiem el perquè ho fem i què volem aconseguir amb això. Donar diners també pot ajudar a establir una conversa o preguntar què necessita.

Una persona que ha estat molts anys al carrer em va dir: “No saps què significa que algú et doni un euro quan el necessites, quan estàs desesperat”. També val la pena escolar el testimoni de l’Anna Maria quan parla dels “20 euros!“.

Hi ha qui no acostuma a donar diners a persones que demanen perquè quan ho fa no s’hi sent còmode. Hi ha a qui li passa just el contrari. No existeix un manual ni una solució universal. Que cadascú faci el que consideri convenient però, sigui el que sigui, que ho faci pensant en el millor per la persona. Això implicarà informar-se, preguntar, dubtar, equivocar-se, aprendre, exigir que els serveis públics hi donin resposta. Si ens importa i centrem l’acció en la persona que tenim al davant segur que valdrà la pena fem el que fem.


 

Altres enllaços relacionats:

Tweet about this on TwitterShare on Facebook