Almoina

Recentment han aparegut dues notícies sobre les persones que demanen almoina. A Girona es recomana a la ciutadania no donar-ne, i als qui demanen se’ls multa. A Itàlia es multa a qui en dóna i també a qui en demana. Però tampoc és res nou ja que passa a altres ciutats on enlloc de multar per demanar es disfressa d’ocupació indeguda de l’espai públic, per exemple.

Aprofitant que m’han preguntat l’opinió sobre si s’ha de donar o no, voldria exposar uns punts per si ajuda al debat:

  1. El ventall de persones que demanen al carrer és molt ampli. Persones que tenen un pis, gent que viu al carrer, grups organitzats, etc. La visió reduccionista que pretén posar a tothom en un mateix sac o buscar solucions basades només en grups organitzats no és encertada. Cal mirar cas a cas i no fer solucions genèriques per a tothom. Si anem al metge i a tots ens donen la mateixa pastilla, en alguns casos funcionarà per casualitat però en altres farà més mal que bé.
  2. Els organismes públics, normalment, són conscients de la diversitat i dificultats de les persones que demanen, però el ciutadans no tant. Les coses com són, molts cops les accions de multar venen degut a les queixes i pressions dels veïns. Exercir aquesta pressió no és justificable.  Cedir a aquesta pressió tampoc.
  3. Una qüestió de seguretat? Si aquestes mesures es fan des de les àrees de seguretat alguna cosa grinyola, ja que estem parlant d’una problemàtica social. La majoria de persones demanen perquè necessiten alguna cosa, i si necessiten alguna cosa l’hauran d’aconseguir d’una manera o una altra. Si multar a una persona evités (que no ho fa) que la persona deixi de demanar, segur que hi haurà altres maneres d’aconseguir-ho com, per exemple, el furt. Per tant, des del punt de vista de la seguretat millor que demanin.
  4. No es pot demanar a la ciutadania que miri cap a un altre costat quan algú demana al carrer.  S’hauria de demanar tot el contrari, que es prengui consciència de les problemàtiques que hi ha, que s’informin, que es pregunti tant als serveis socials com a les entitats. La responsabilitat de que hi hagi gent demanant és de tothom i ningú pot demanar a algú altre que deixi de ser solidari.
  5. Multar a una persona per demanar no és dissuasiu. Si estem parlant d’un grup organitzat, segur que saben com evitar pagar. Si estem parlant d’algú que té dificultats, tampoc podrà pagar ja que per això demana i, a més, li estem afegint un problema més perque quan aquesta persona comenci a tirar endavant haurà de fer front a requeriments, embargaments, etc.

A partir d’aquí, comentar alguns dels tòpics:

  1. I si s’ho gasta en alcohol? Si és una persona que viu al carrer, probablement, s’alcoholitzarà tard o d’hora: la vida al carrer és molt i molt dura i l’alcohol, malauradament, és una eina per fer-ho tot més lleuger. A partir d’aquí, si estàs alcoholitzat, en alguns moments és una necessitat prendre alcohol.
  2. No volen anar als serveis socials. També podríem dir que els serveis socials no s’adapten a les necessitats de les persones. Els models socials que fan participar a les persones funcionen millor que els models en que la persona és un subjecte passiu.  Aquest altre post pot ajudar a entendre-ho una mica millor.
  3. Hi ha gent que abusa de demanar i dels serveis socials. I tant. Hi ha qui enganya, manipula i abusa. Però és preferible donar ajuda a deu persones que no ho necessiten que deixar a una persona que ho necessita sense ajuda.
  4. És pa per avui i gana per demà. Totalment d’acord. Donar diners a algú que demana pot solucionar-li un problema puntual però segurament no solucionarà el problema de fons. Si donem diners a algú cada dia que el veiem, rumiem el perquè ho fem i què volem aconseguir amb això. Donar diners també pot ajudar a establir una conversa o preguntar què necessita.

Una persona que ha estat molts anys al carrer em va dir: “No saps què significa que algú et doni un euro quan el necessites, quan estàs desesperat”. També val la pena escolar el testimoni de l’Anna Maria quan parla dels “20 euros!“.

Hi ha qui no acostuma a donar diners a persones que demanen perquè quan ho fa no s’hi sent còmode. Hi ha a qui li passa just el contrari. No existeix un manual ni una solució universal. Que cadascú faci el que consideri convenient però, sigui el que sigui, que ho faci pensant en el millor per la persona. Això implicarà informar-se, preguntar, dubtar, equivocar-se, aprendre, exigir que els serveis públics hi donin resposta. Si ens importa i centrem l’acció en la persona que tenim al davant segur que valdrà la pena fem el que fem.


 

Altres enllaços relacionats: