Prioritat 2015

Publicat a El Punt Avui el 29 de desembre de 2014.

La prioritat del 2015 hauria de ser posar fi a la pobresa. Però, malauradament, el 2015 serà un any en què encara hi haurà massa gent sense els mínims possibles per tirar endavant. Segurament, el 2016 també. I si continuem sense prendre’ns seriosament el problema, el 2017 estarem encara pitjor.

És inacceptable que hi hagi 450.000 pisos buits a Catalunya quan en calen 230.000. Però és així. És imprescindible fer passos de gegant per abordar aquest problema, el de l’habitatge. Els governs avancen massa poc a poc i fan tard. La ciutadania ha de fer el pas i posar pisos disponibles i, a més, amb lloguers socials.

La millor fórmula és el contacte directe propietari-llogater. Però poden sorgir dubtes cap a certs col·lectius vulnerables o amb pocs recursos. En aquests casos les entitats socials poden solucionar aquests dubtes o també fer d’intermediaris, de manera que, en cas de dificultats, sempre hi hagi garantida una resposta adequada.

Un dia normal

Comença un divendres normal amb els seus bon dia, esmorzars ràpids, espavileu que farem tard a l’escola, entrepans i petons ràpids de fins al vespre. Avui em toca deixar els nens i ella se’n va a una visita rutinària al metge. Assegut en el tren li envio un WhatsApp informant que tot bé amb els nens i li pregunto què tal. Ella respon que esperant la prova i que pateix per la zona verda, que potser ha apurat massa. Bé, no pateixis per la zona verda i ja em diràs el què. Un dia normal.

Una hora més tard el WhatsApp sona i et diu que li faran una altra prova. Molt bé, respons. Carai, penses. Ara li fan aquesta prova avui mateix quan normalment triguen sis mesos o un any? Continues amb emoticones d’alegria mentre mires de controlar la imaginació. Ostres, t’hauria d’haver acompanyat…

No puc evitar preguntar-li si està tranquil·la. La resposta deixa clar que no. Que si un bulto ha crescut una mica, que si en tinc uns quants, que m’han preguntat antecedents, que potser cal una biòpsia. Ai!

Una llarga hora d’espera més tard. Tot ha sortit bé i no cal biòpsia, només  un control. Ens ha tocat la loteria.  Avui sí que ens ha tocat la loteria. Tan aprop i tan lluny.

I recordo que fa un mes vaig entrar al metro amb cartera i vaig sortir sense. Que aquesta cartera excepcionalment duia un bitllet de loteria quan mai en compro. I m’és igual no tenir cartera i molt més no tenir bitllet de loteria perquè a casa ens ha tocat la que realment val la pena.

I descobreixo la satisfacció d’aquesta nova oportunitat de gaudir més dels qui tens i dels qui trobaria a faltar més que res en aquest món.

Però de sobte em sento incòmode perquè no puc evitar pensar en tantes històries semblants a aquesta en el mateix dia d’avui amb un recorregut semblant però amb un final ben diferent. Famílies a les que els dies normals passaran a ser, malauradament, ben diferents. Tota la sort del món per elles.